París, 1838. El Boulevard du Temple es converteix en l'escenari d'una fita històrica que pocs es podien imaginar aquell matí de primavera. Com sempre, l’activitat era frenètica, tothom anava amunt i avall amb les seves tasques diàries.
Però en Josep Maria estava content. Era un dia especial: per fi havia cobrat els diners que li devien i avui podria convidar la Maria Antònia a sopar. Havia de causar-li una bona impressió, no volia semblar un d’aquests dropos que van tots bruts, així que va decidir lluir-se les sabates amb l’ajuda del nen que treballava al principi del carrer. (Aquesta part me l’he inventat, no es deia Josep Maria i no sabem res d’ell.)
El xaval no era el més ràpid de París, però et deixava les sabates com noves.
Mentrestant, des de l’altra banda del carrer, a un punt elevat, el senyor Louis-Jacques-Mandé Daguerre (a.k.a. Louis Daguerre [per sort!]) estava provant el seu nou invent. Bé, “nou” és relatiu; en aquella època les coses anaven més a poc a poc.
I allò de "SEU" nou invent també faria falta una revisió.
El 1829, Daguerre va signar un contracte comercial amb Joseph Nicéphore Niépce (tot noms senzills, com veieu) en què es reconeixia que Niépce havia trobat un procediment “per fixar les vistes que oferia la natura, sense recórrer al dibuix”. Van treballar junts fins que, al 1833, Niépce va morir.
Posteriorment, Daguerre, aprofitant els problemes econòmics del fill de Niépce, va modificar els acords comercials per tal que el nom de Niépce desaparegués i l’invent passés a dir-se Daguerrotip.
Així doncs, sí: estava provant el “seu” “nou” invent.
Realment era revolucionari. Els temps d’exposició del daguerrotip eren molt inferiors als de l’heliografia primerenca que havia desenvolupat Niépce entre 1813 i 1826. Amb l’heliografia calien hores d’exposició; en canvi, amb el daguerrotip, només 10 o 15 minuts.
Ara bé, si el temps d’exposició és tan llarg i la gent no s’està quieta, per què apareix una persona al daguerrotip? Això ens porta al nostre Josep Maria i al nen que li lluïa les sabates, que, sense tenir-ne ni idea, van passar a la història com les primeres persones fotografiades.
Hi ha, però, una teoria que suggereix que no va ser tan espontani i que en Josep Maria podria haver estat un actor contractat per Daguerre perquè es quedés immòbil i així sortir a la fotografia. Aquesta teoria, però, no s’ha pogut demostrar.
Comments