Quan l'Aleix em va demanar que escrivís una entrada pel blog de Why Not, la notícia de la mort de David Lynch encara pesava en mi. Hi ha noms que, pel fet d’haver estat sempre presents, la part més ingènua de mi assumeix que mai desapareixeran. Lynch és un d’aquests noms. Ara ens ha deixat, però a través de la seva obra, d’alguna manera, continuarà acompanyant-nos.
Parlar de David Lynch és parlar d’un artista renaixentista. Tot i que la seva faceta més coneguda fos el cinema i la televisió, també es va dedicar a la pintura, la producció musical, la fotografia i qualsevol altre mitjà que li permetés canalitzar la seva incontrolable creativitat. Una creativitat que ell mateix va explicar en nombroses ocasions que s’havia potenciat durant anys gràcies a la meditació transcendental.
Com a cineasta, és un cas singular. Tant, que el seu cognom ha donat lloc a un adjectiu propi. Diem que una cosa és "lynchiana" quan ens produeix una estranyesa difícil de descriure, quan una narrativa sembla guiada per la lògica d’un somni... o d’un malson. Lynch ens va portar a mons enigmàtics que conviuen a escassos mil·límetres de la nostra vida quotidiana, on el delicat vel de la realitat es desmorona per revelar alguna cosa més inquietant.
Pel·lícules com Blue Velvet (1986) són l’epítom d’aquesta idea, explorant els enigmes que bateguen sota l’aparent normalitat. I si volem endinsar-nos en el seu costat més fosc i experimental, tenimEraserhead (1977), el seu debut cinematogràfic: un malson industrial en blanc i negre que captura amb una precisió visceral la por existencial a la paternitat.
En una altra de les seves facetes, Lynch també va saber plasmar a la perfecció la condició humana amb les seves llums i ombres. A The Elephant Man (1980), va mostrar el millor i el pitjor de l’ésser humà amb una poètica i una bellesa visual inigualable. I a The Straight Story (1999), s’allunya de la seva línia més "weird" per explicar-nos una història senzilla que convida a reflexionar sobre la vida, la família i el temps, i que ens deixa amb ganes de mirar les estrelles, encendre una foguera i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos.
David Lynch va ser, i continuarà sent, un cas únic. Una anomalia dins la indústria del cinema. Explorador de narratives impossibles, de l’absurd i d’allò oníric. Gairebé sempre críptic i abstracte, Lynch va ser unoutsider que ens va ensenyar que ser "estrany" estava bé. El seu cinema no ofereix respostes, sinó preguntes que desafien l’espectador. No ofereix entreteniment buit; pots submergir-te en la seva obra fins a la profunditat que tu decideixis. No hi ha límits.
A primera vista, el seu cinema i les seves temàtiques semblen destinades als circuits més underground. Tanmateix, va aconseguir calar en el mainstream sense perdre ni una mica de la seva essència. Qui no ha sentit a parlar de Twin Peaks? Lynch va aconseguir l’improbable: arribar a les masses mantenint-se fidel a la seva visió... i això, com la seva obra, és una cosa molt estranya.
Fins sempre, David Lynch. En un món d’entreteniment ultraprocessat i ensucrat, el teu llegat continuarà fascinant i sembrant preguntes que ens convidaran a mirar més enllà d’aquest invent anomenat realitat.
Dani MF
Si voleu veure la feina fel Dani podeu visitar el seu Instagram
Comments