top of page
Writer's pictureAleix Teixé

Com Hem Acabat a Igualada?

Potser és perquè demà és l’aniversari del Fèlix, o pel temps, però avui estic una mica més tou del normal i em ve de gust explicar-vos la nostra vida. Què és això, un fotolog o què?


El novembre de 2021 vam començar a reformar el nostre nou pis. En aquell moment, la pandèmia encara estava bastant present; anàvem amb mascareta i aquelles coses que ara ens semblen tan llunyanes. Va ser un mes molt intens. El nou pis necessitava una rentada de cara important: el vam buidar tot, el vam pintar, vam reparar alguna cosa i el vam omplir amb les nostres coses. El 5 de desembre, aprofitant el pont de la Constitució, acabàvem el trasllat portant els nostres tres gats.




Deixàvem enrere Barcelona, la ciutat on tots dos hem crescut i hem viscut la major part de la nostra vida, però que en els últims anys cada vegada era més difícil viure-hi i gaudir-la. Viure a Igualada i treballar a Barcelona en aquell moment no era massa més complicat que abans; entràvem i sortíem de Barcelona en moments en què el trànsit no era un problema, pràcticament podíem mantenir el mateix horari que teníem abans.

Però al cap d’un any naixia el Fèlix, i la conciliació familiar començava a ser complicada. A partir dels 4 mesos del Fèlix “venia” a treballar amb nosaltres. Al principi era senzill: ell i jo passejàvem un munt, feia una mitjana de 10 km al dia caminant per Barcelona. Quan es va anar fent més gran, era una mica més complicat. Mantenir un nadó tranquil en un lloc on gent tatua a altra gent i han de fer línies estables no semblava una combinació massa adequada.


Als 10 mesos va començar a una llar d’infants a prop de l’estudi de Barcelona. El primer mes, amb l’adaptació, va ser un repte, però el Fèlix es va adaptar bastant de pressa. Tot semblava estabilitzat: anàvem els tres a Barcelona, el Fèlix a la llar, nosaltres treballàvem, i després ell i jo passàvem la tarda passejant. Fins que, l’últim cap de setmana de setembre, ens va arribar un comunicat de la llar: tancaven la llar de forma sobtada per desavinences amb els que els llogaven l’espai. Teníem un mes per trobar una nova llar d’infants. Vam començar a buscar opcions fins que vam decidir mirar la pública d’Igualada.


Ens va encantar.


La mestra, l’espai, l’entorn, la mentalitat.


Tot.


I tenien una plaça!


No ens ho vam pensar i, el dia 13 d’octubre, el Fèlix començava a la llar. L’adaptació va costar una mica més, amb molts canvis de cop. El divendres de quan el Fèlix feia una setmana que estava a la llar, hi havia una festa a l’escola, la festa de l’hortet. L’Esther no podia venir perquè tenia un Tattoo, i hi vam anar el Fèlix i jo. Hi havia molts pares i mares amb els seus fills, i tant el Fèlix com jo estàvem una mica tallats; a vegades, socialitzar costa una mica. El Fèlix no volia baixar del meu coll. Fins que vam intentar jugar en una caseta que hi ha al pati de l’escola. Llavors, va venir un nen de la classe del Fèlix, el va abraçar i es van acabar tots els problemes. El Fèlix va començar a jugar per allà i a devorar totes les galetes que hi havia a la festa. Ho vaig veure clar, havíem encertat.

En aquell moment no ho sabíem, però que acceptessin el Fèlix a la llar d’infants d’Igualada seria el detonant perquè l’estudi acabés a Igualada. Des que el Fèlix va començar a la llar a Igualada fins al juny de 2024 vam anar trampejant, tirant d’avis i modificant els horaris com bonament podíem. Els artistes que col·laboraven amb nosaltres es van haver d’acostumar a tancar ells l’estudi. El dia a dia ens atropellava i no aconseguíem els objectius que ens plantejàvem. Sumats a diferents contratemps personals i problemes d’aquells que no pots solucionar i que simplement has d’assumir, ens van portar a haver de prendre una decisió: o tancàvem l’estudi o obríem un nou estudi a Igualada.

Però si obríem un estudi nou, havia de ser diferent, això de buscar resultats diferents fent coses diferents. Havia de ser més personal, menys convencional, més nostre.

Les obres començaven al juliol, juntament amb el desmantellament de l’estudi de Santjoanistes. Quan van acabar de fer l’estructura de pladur, la instal·lació elèctrica i la instal·lació de l’aire condicionat, vam entrar nosaltres: pintar, convertir les portes de Santjoanistes en portes corredisses, muntar els fons, els mobles, les llums. Vam pintar tot el terra, i a finals d’agost ja ho teníem tot preparat.


Crear l’estudi d’Igualada ens ha renovat la il·lusió i l’esperança: l’esperança de tornar a creure que podem viure del nostre negoci i de fer el que ens agrada, mentre fem feliç al nostre Panellet.


Fotografia de nosaltres tres saltant just quan vam estrenar l'estudi

Kommentare


bottom of page