top of page

Weegee: El Fotògraf de la Foscor de Nova York

Writer: Aleix TeixéAleix Teixé

(Avui heu de llegir l’entrada amb la veu de Carles Porta.)

Nova York.


Anys trenta


La llei seca impera als primers anys de la dècada, i és una oportunitat per fer-se milionari, però no està exempta de risc.


L’any 1931, un nou edifici corona la ciutat: l’Empire State Building es converteix en una icona.


El cinema comença a parlar, i les seves estrelles es passegen pels carrers il·luminats amb neons mentre escolten Duke Ellington i Billie Holiday als millors clubs de jazz.

En contraposició, als carrers de Mulberry Street o Hell’s Kitchen, ressonen trets enmig de la nit, apareixen cotxes amb cadàvers a dins i policies que miren cap a una altra banda.

Nova York és una ciutat de contrastos, i d’això en sabia molt el nostre protagonista.


Es deia Arthur Fellig, però tothom el coneixia amb el nom de Weegee.


Nascut el 1899 a l’actual Ucraïna (aleshores part de l’Imperi Austrohongarès), va arribar ben aviat als Estats Units.

Criat en un barri pobre de Nova York, va entendre de seguida que, per sobreviure a la gran ciutat, havia d’estar un pas per davant de tothom.


En una ciutat de gàngsters i policies, el nostre amic no anava armat amb una pistola, ni portava una placa. Portava una càmera i el flaix més potent del mercat.

Pràcticament, vivia de nit dins del seu cotxe, un vehicle preparat i equipat per arribar el primer. El primer i el millor.

I és que així es presentava:


“Sóc en Weegee, el millor fotògraf del món”.



Weegee_-_Arthur_Fellig_-_1945
Font: Wikimedia Commons | Fotografia de Weegee (Arthur Fellig), 1945.

D’autoestima anava sobrat. Lluny quedaven els dies en què, amb la seva primera càmera, es passejava amb un poni per fotografiar nens i vendre la instantània als seus pares.

No va ser fins als 36 anys que va veure una “oportunitat de mercat” i va començar a fotografiar tots els esdeveniments morbosos que podia, abans que ningú, per vendre l’exclusiva als tabloides.


Gràcies a la seva facilitat de paraula i carisma, es va guanyar la confiança de molts policies, convertint-se en l’únic civil a qui van permetre instal·lar una ràdio amb la freqüència policial.


Això, sumat a un instint excepcional per moure’s en la turbulenta nit novaiorquesa, el feia arribar gairebé sempre el primer a l’escena del crim, l’incendi o l’accident. A vegades, fins i tot abans que la pròpia policia.


D’aquí neix el seu sobrenom: Weegee, un error fonètic de Ouija, la taula espiritista.


Diu la llegenda que, dins del cotxe, hi tenia una cambra fosca per revelar in situ i entregar les fotografies encara més ràpid.

Al maleter, hi guardava botes de bomber, caixes de cigarrets, recanvi de roba interior, uniformes, disfresses, una màquina d’escriure, bombetes pel flaix i pel·lícula infraroja per fotografiar de nit.


Les seves imatges eren dures, incòmodes. Capaces de ferir sensibilitats. Però eren reals. I ja sabeu que la realitat i la mort no entenen de sensibilitats.


Fotografies de dones abraçant el cadàver del seu marit just després de rebre un tret. Policies detenint un presumpte assassí. Bombers lluitant contra les flames.

També li agradava capturar la reacció de la gent: nens davant del seu primer cadàver, borratxos detinguts encara riallers.


L’any 1945 publica Naked City, un fotollibre que esdevé un best-seller.


El 1947 es trasllada a Hollywood i abandona la fotografia de crims per retratar les altes esferes. També comença a experimentar amb deformacions i distorsions que l’apropen al surrealisme.

Va ser assessor de Stanley Kubrick a algunes pel·lícules com: Dr. Strangelove o How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb.


Però no abandona del tot la foscor que el va portar a la fama.

Al seu tercer fotollibre, Naked Hollywood, fotografia la nit de Los Angeles, amb un èmfasi especial en el món que envolta el sexe.


Els darrers anys de la seva vida els passa a la seva estimada Nova York, on mor el 1968.


La seva obra sempre va estar al límit de l’opinió pública, i fins i tot avui dia genera preguntes: és ètic fotografiar aquestes escenes? És necessari mostrar la mort d’aquesta manera? O ho apropa a una premsa groga totalment fora de lloc?


En una escena d’un crim avui, seria molt probable veure espectadors traient el mòbil per gravar o fer fotos i compartir-les. On queda el respecte per les víctimes i els seus familiars? On quedava als anys 30 i 40?


En Weegee va saber moure's i treure profit de la nit de Nova York.


Gràcies per acompanyar-nos.

Tornem tan aviat com puguem amb una altra història de foscor.

 

Comments


bottom of page